Si vols saber que li ha passat anteriorment a en Jordi, el protagonista del conte d’en Rafel, llegeix els capítols anteriors.
Vam baixar al pis de baix per esmorzar. Teníem cereals amb llet. Feia sol i els ocellets cantaven. Era un dimecres perfecte, o això creia. Vam agafar les motxilles i vam anar cap a l’escola. I mentre decidíem cap a quin costat de la bifurcació giràvem, va passar el que havia estat esperant des del dia anterior que passés. El telèfon va sonar: RING, RING…
-Si, digui? –vaig preguntar esperant trobar-me a la meva mare a l’altra banda de la línia.
-Jordi, em tenies molt preocupada! –efectivament, era la meva mare. En Jesús em va llençar una d’aquelles mirades interrogatives que sap fer tan bé, i jo li vaig respondre assentint amb el cap. – No t’imagines a la de llocs que he estat trucant per trobar-te. I és clar, el teu telèfon estava apagat. I la policia em va dir que no em preocupés, que et trobarien, però jo… –ja sabeu com es fiquen les mares quan han de fer-te una esbroncada. Passats quinze minuts va penjar.
Vaig mirar l’hora i… mare meva! (Sí, definitivament, aquesta és la millor expressió per definir allò.) Si eren les vuit i vint-i-nou! Vaig arrencar a córrer cap al col·legi, i vaig arribar a l’hora indicada. Vaig entrar per la porta principal (no com ahir, que vaig anar a buscar els deures i vaig entrar per una porta d’emergència) i el turmell em va començar a fer mal allà on tenia la marca de naixement. Em vaig arromangar una mica el pantaló per veure què tenia a la cama quan, de sobte, ho vaig veure. El mateix que vaig veure en el meu somni.
Contínua llegint el capítol 7.
T’agrada dibuixar? Vols ajudar-nos a il·lustrar aquest conte?
Busquem petits artistes que vulguin posar cara a en Jordi i dibuixar els escenaris de la seva aventura!
Aquí veuràs com participar!
