Vull ser més que mare les 24 hores del dia

Als 18 anys em va costar triar una carrera, però en canvi des de petita tenia clar que volia ser mare.

Complerts els 27 anys el meu rellotge intern va fer sonar les alarmes, i – si he de ser fidel a les paraules de la meva parella-, vaig ser molt insistent. I sí, ho vam fer tot a l’inrevés. En comptes d’invertir en un pis com feien les parelles en aquell moment i assegurar-nos un sostre, nosaltres vàrem invertir en un projecte de vida. El pis ja arribaria després (en plena bombolla del totxo, per cert).

En els 18 mesos següents van néixer els nostres dos fills (i no va ser bessonada!). Una bogeria! El primer any va ser brutal. Quan Queralt (la petita), ja va començar a caminar i va poder seguir al seu germà gran, la cosa es va relaxar una mica.

Només una mica, perquè -encara que sona malament- “vull ser més que mare les 24 hores del dia”. Sí, vaig triar ser mare i és vocacional, però també volia ser dona, una professional i una activista de tot allò pel que val la pena lluitar.

“Vull ser més que mare les 24 hores del dia. Vaig triar ser mare i és vocacional, però també vull ser dona, una professional i una activista de tot allò pel que val la pena lluitar”.

– Barbara Vastenavond, mare, parella i fundadora de YouMeKids

I així és com comença una etapa (que encara dura) de dormir poc i viure a toc d’alarmes. La primera vegada que va sonar el beep anunciant que era el moment de recollir a la meva filla de bàsquet, una de les mares que tenia al meu costat em va preguntar amb un to de retret “per què necessitava alarmes per recordar-me dels meus fills!”. La veritat, no havia entès res!

No m’oblido dels meus fills. La meva vida és tan intensa que he d’aprofitar cada minut per arribar a tot (com moltes mares). Tinc un treball a temps complet a la universitat, a més d’un projecte personal i familiar que vull fer créixer, sóc taxista dels meus fills, vull ser bona parella i dedicar-li temps. A més tinc una casa per recollir, està l’associació de pares i mares que em reclama de tant en tant i (per si faltava poc) una gosseta que m’espera per passejar. No m’oblido dels meus fills, senyores! Les meves alarmes són la meva salvació. Anuncien en cada moment que és hora de canviar de barret: de professional a mare, de mare a taxista, de taxista a dona, de dona a passejadora de gos, de passejadora de gos a delegada de l’associació de pares.

I, no em penedeixo de res! He crescut com a persona sent mare. He descobert que tinc una paciència infinita i que vull lluitar perquè els meus fills siguin bones persones. Cada dia em desperto esperant poder aprendre alguna cosa nova i transmetre-ho a aquestes dues criatures. És el meu llegat: les experiències viscudes. Per això no em puc dormir!

Segurament es pregunten a què ve tota aquesta declaració. És la meva contribució a la campanya #yonorenucio i #SomosEquipo del club de Malas Madres. Aquest club de mares que concilien com poden, dormint menys, menjant menys i vivint menys. Perquè la maternitat no és tot color rosa, és una lluita constant, fent equilibris i sobretot xocant amb les barreres d’una societat que encara entén a la dona com a principal proveïdora dels serveis domèstics i familiars.

Segons l’estudi “Somos Equipo”, elaborat pel Club de Malas Madres a partir d’una enquesta realitzada a 24.000 persones (de les quals un 11% eren homes), un 58,1% de les dones renuncien o alenteixen la seva carrera professional en ser mares, enfront del 6,2% de les seves parelles. Són elles les que prenen excedències, fan reducció de jornada o deixen de treballar totalment. És cert que les polítiques empresarials i familiars que existeixen actualment afavoreixen aquesta situació. Però també és cert, que nosaltres mateixes ens posem barreres.

Segons el mateix estudi, fins i tot quan les dones encara no són mares, un 51,3% ja creuen que són elles les que han de prendre decisions relacionades amb la renúncia. A més, el 45,2% de les dones convivint en parella i aportant la mateixa quantitat de diners a la llar que les seves parelles declara ser la principal responsable de les tasques domèstiques i familiars. Només en el 9% dels casos són les seves parelles les principals responsables d’aquestes tasques.

Està a les nostres mans treballar amb la nostra parella per una coresponsabilitat on hi hagi un repartiment equilibrat de les responsabilitats domèstiques i familiars. Només així podrem trencar amb els rols d’home-dona, i ajudar a créixer als nostres fills i filles en una societat més justa.

Posem el nostre gra de sorra. Fem-nos aquest regal pel dia de la mare.

"En castellà: Castellà"