De l’esquerda digital a l’esquerda cibernètica?

Camí d’una realitat post-humana (Part 3)

Dispositius de Realitat Virtual al darrer Mobile World Congress de Barcelona - Foto: MWC

Si anys enrere la gran esquerda va ser entre els que havien entrat al món digital i els que seguien aferrats a un sol univers presencial, ara el focus és en el (possible) salt cap a una societat de cíborgs

Llegiu la Part 1: Un món on tots serem cíborgs? i la Part 2: Cervells connectats al wifi?

La gran pregunta és quines conseqüències socials -en l’entorn de les nostres relacions ciutadanes, laborals o familiars- tindran (i potser ja estan començant a tenir) tot aquest seguit de corrents de fons que ens acosten a un món de post-humans. El repte més immediat és la imminent irrupció de la Realitat Virtual i de la Realitat Augmentada en les nostres vides. Una revolució que, en opinió de Ricard Solé, investigador de la UPF i assessor científic de l’exposició +Humans, “pot canviar la vida de molta gent”.

Al seu parer, la Realitat Virtual “pot ser una forma de transgredir els límits, perquè ens pot traslladar a d’altres mons”. Explica Solé que “el cervell humà està dominat per la visió: per al teu cervell, allò que veus és real. Això té moltíssimes implicacions. Hem de començar a pensar en si arribarà un moment en que la Realitat Virtual s’haurà de posar a l’alçada del que avui considerem real”.

Dispositius de Realitat Virtual al darrer Mobile World Congress de Barcelona - Foto: MWC
Dispositius de Realitat Virtual al darrer Mobile World Congress de Barcelona – Foto: MWC

Des d’una vessant més filosòfica, Francesc Núñez, doctor en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i director del Màster d’Humanitats: art, literatura i cultura contemporànies de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), ho resumeix en una cita de Heidegger: “Som l’únic ésser real”.

Som el que percebem, i ja fa temps que hem deixat de parlar de la frontera entre el nostre jo virtual i el nostre jo presencial. Simplement, som. Aquí al sofà de casa, o aquí en aquest dispositiu en el que estem llegint aquestes línies. “La tecnologia –reflexiona Francesc Núñez-, l’única cosa que fa és augmentar la nostra humanitat”. Quina forma prengui aquest procés és secundari. Convertir-nos en cíborgs és el mitjà per arribar a aquesta humanitat transformada, tot i que per a uns pocs pugui ser avui la finalitat.

“Ja és un fet incorporar tecnologia al cos per tenir més avantatges laborals”

– Francesc Núñez, Doctor en Sociologia i director del Màster d’Humanitats de la UOC

Al Japó –explica Núñez- ja està permès casar-se amb un robot (i hi ha gent que s’hi casa), mentre que a Europa tenim una associació de cíborgs que està incorporant innecessàriament dispositius al seu cos”. Són els primers, i tenen aquella aura de friquisme que els posa al disparador dels comentaris burletes. Però quan ens endinsem en terrenys que ja no van de broma, com ara l’entorn laboral o les relacions familiars, la cosa canvia. “Ja és un fet incorporar tecnologia al cos per tenir més avantatges laborals”, constata Francesc Núñez, i la tendència encara un creixement exponencial.

Es tracta –explica Núñez- d’incorporar tecnologies que et permetin noves formes d’experiència i de realitat. Si tu parteixes de la base que introdueixes elements al teu cos que eixamplen el teu món, això et permet accedir al món d’altres maneres que no podries”. Tard o d’hora, “tots estarem vivint en aquestes comunitats d’humans transformats”.

Com afrontarem aquestes transformacions, en cas de que aquestes projeccions arribin a les nostres vides? Quines resistències trobarem? Com ens relacionarem? Com canviaran els nostres rols?

“Al món tecnològic s’ha produït una inversió en la transmissió de coneixements entre generacions”

– Francesc Núñez, Doctor en Sociologia i director del Màster d’Humanitats de la UOC

Parlant amb d’altres pares de tot això, una primera cosa que se’m va ocórrer és que al món tecnològic s’ha produït una inversió en la transmissió de coneixements entre generacions”, avança el sociòleg Francesc Núñez. “De ser els pares els que ensenyen als fills com adaptar-se al món on han nascut –explica-, ara són els fills els qui estan per davant i ens ensenyen el sentit i el valor d’aquestes transformacions. Això inverteix els rols normals del procés educatiu”.

Però aquesta inversió de rols va més enllà de l’educació. “El procés vital també s’està transformant, i el concepte de ser jove, adult i vell està canviant. Les edats s’allarguen i els processos vitals es transformen. S’estan barrejant no només les edats de la vida i els estils de vida, sinó les ocupacions que pots tenir a la vida. Tot això va lligat a dislocacions dels papers clàssics de les generacions”, rebla Núñez.

Unes dislocacions que, en ocasions, generen desubicacions, resistències i fins i tot corrents de tecnofòbia acrítica. “Els meus fills, amb la gran que té ara 14 anys, ja han nascut amb aquesta realitat. El món ja és així, no és una transformació. El món, ells el donen per descomptat. Però, alhora, molts adults ho perceben com una pèrdua d’autenticitat, com uns horrors. Gent de 50 anys que es nega a fer servir el WhatsApp”.

Davant d’això hi ha unes generacions que “neixen en un món que ha canviat tant, que són els que ens l’expliquen. Hi ha un xoc de sentits, estan en un món diferent del nostre. Qui els dirà que no siguin cíborgs, si d’aquí a un temps serà per generar avantatges professionals?”, adreça aquest sociòleg.

“La realitat és la que nosaltres percebem, i aquesta és la nostra supèrbia, perquè hi exercim una relació de domini”

– Francesc Núñez, Doctor en Sociologia i director del Màster d’Humanitats de la UOC

Però potser tan se val. Tornant a la cita de Heidegger, Francesc Núñez constata que “la realitat és la que nosaltres percebem, i aquesta és la nostra supèrbia, perquè hi exercim una relació de domini. Aquesta subjectivitat humana fa que no hi hagi res per damunt nostre. Transformem el món, en una mena de Déu que domina, però tenim un punt molt feble: l’economia, el mercat, la lògica del benefici ens domina. El resultat és la sobreexplotació de la Terra i del mateix subjecte humà, que ens portarà a l’aniquilació”.

L’esgotament de recursos és irreversible –conclou Francesc Núñez-, i no estem fent res, ni tan sols per pal·liar-ho. No és mil·lenarisme: aquesta desigualtat és una situació de crack planetari. I, en situació d’escassedat de recursos, els ideals de canvi i d’autorealització quedaran abolits. La llibertat quedarà en segon terme. S’ha de fer? Som conscients dels efectes que està tenint fer aquestes coses? Avui, molts moviments polítics d’indignació tenen a veure amb això”.

Consulteu el glossari: Vint conceptes clau en la transició post-humana

Sobre Rafael Servent Arracó 17 Articles
Pare d'en Rafel i la Queralt. Periodista. M'agrada estar al cas del que passa en aquest món, entendre-ho i explicar-ho. Quan se'm fica al cap conèixer alguna cosa, mai en tinc prou. Com tants dels que vam tirar pel grunge, ara m'he passat a l'indie folk.

Comenta

Deixa un comentari

El teu e-mail no es publicarà.


*