10 trucs per una millor comunicació entre pares i fills

La majoria de problemes del dia a dia de convivència familiars es podrien evitar amb una bona comunicació amb els nostres fills.

Segons la psicopedagoga M. Helena Tolosa Costa la clau no només està en comprendre els nostres fills i intuir què els preocupa, sinó també en saber expressar-nos de la manera més adequada per evitar conflictes que els poden deixar una petjada en la seva identitat.

M. Helena Tolosa Costa (Barcelona, 1969) és docent, logopeda, psicopedagoga especialitzada en teràpia familiar i mare de tres fills. Parla sense embuts i amb exemples clars. Ens proposa deu trucs per comunicar-nos de la millor forma amb els nostres fills.

1) Sempre amb la veritat per davant amb un llenguatge adequat!
No importa l’edat que tinguin els nens, sempre els hi hem de comunicar la veritat, però en el llenguatge i vocabulari adequat a l’edat, un llenguatge que ells entenguin.

Posem el cas que un nen de quatre anys pregunta “què fa aquella senyora asseguda a la cadira al costat de la carretera?”. Amb quatre anys, no cal explicar-li què és exactament una prostituta i a què es dedica amb pèls i senyals, però podem respondre que hi ha homes que no tenen ningú que els estimi i ella està per ells. Amb vuit anys en canvi, ja podem dir que és una dona que es dedica a fer l’amor per diners. I amb deu, podem explicar perfectament que és una prostituta amb més detalls. I amb tretze, parlar de l’ofici, de la situació i el tràfic humà. En tots els casos no hem faltat a la veritat i hem adequat el llenguatge i els conceptes a l’edat dels nens.

2) Tirem de la canya i resolem el conflicte!
Depenent de la manera en que parlem als nostres fills, podem tallar directament una conversa. Moltes vegades, només cal tirar una mica la canya perquè els nens buidin el pap i expliquin què els passa. Per això és important vigilar les frases que fem servir.

Tots hem sentit alguna vegada dir: “Estic fart del meu germà”. I contestem que “no volem sentir res d’això!“. Conversa finalitzada.
Però si sortim amb un “Estàs molt enfada, oi? Què ha passat?”, estem donant peu a que es resolgui el sentiment i potser donar sortida a un conflicte.

Cal evitar frases que impliquin accions poc constructives que puguin implicar un retret, una lamentació, una comparació o una acusació, com ara: “És que tu…“, “Sembla mentida que…“, “Mira que aquest ho fa millor que tu“, “Per culpa teva…“.
En canvi, frases com les següents ajudaran a crear un ambient propici per trobar solucions: “Ostres, de debò?” , “Què dius ara?”, “Vols que en parlem?”, “Sembla que això és important!”.

3) Oblidem les etiquetes: la diferència entre “ets” i “estàs”
Imaginem que el nostre fill no és gaire endreçat amb les seves coses. Segurament haurem deixat anar alguna vegada la frase: “Ets un desordenat!”. Amb aquesta frase li estem donant un tret d’identitat que el caracteritza i forma part de la seva essència: “sóc un desordenat!“. I si la repetim sovint, al final el nen s’ho acaba creient. En canvi, si diguéssim “la teva habitació sembla una lleonera”, estem parlant de la seva conducta, una cosa que pot ser canviada.

“Ets un egoista”, pot passar a ser “ara només estàs pensant en tu”. O en comptes de dir: “Ets un mentider”, que implícitament està dient que el nen no té capacitat per dir la veritat i sempre menteix, és molt més recomanable subratllar “has dit una mentida”, el que implica que ha estat només aquí i ara.

Amb aquests exemples queda clar que les etiquetes que posem als nostres fills els condicionen i els diuen en certa manera quin paper han de fer. Per tant, les hem de fer servir en positiu; si han de parlar d’alguna crítica, traduir-les al terreny de la conducta. Diferenciar entre “ser” i “fer”.

4) Anem al gra, siguem concrets!
Tenim la tendència a generalitzar. Quantes vegades no hem dit: “Vull que et portis bé avui!”. Segur que seria més eficient si fóssim més concrets. Ha de quedar clar què volem i perquè ho volem. Segurament aconseguirem més resultats dient “no corris pels passadissos de l’hospital i parla fluixet, perquè hi ha gent molt malalta que necessita descansar”.
Això també és vàlid a l’hora de reforçar. És clar que podem dir “quin dibuix més bonic”, però tindrà més efecte si ho complementem amb “m’agraden molt aquests colors tan vius que has fet servir!”.

5) Fora “però…” i “llàstima”!
“Molt bé aquesta prova, però llàstima que t’hagi faltat mig punt per arribar al deu”. Aquesta frase resta. El llenguatge del dèficit fa sentir als nens com si no donessin la talla. Sempre és millor sumar i invertir l’ordre de la frase de tal manera que ens queda un missatge positiu al final: “Només mig punt i haguéssim arribat al deu… et felicito fill, es nota que t’has esforçat!”.

6) Adéu “és que tu…” i benvingut “jo”.
“A mi em posa molt nerviosa que hagi de repetir cinc vegades que has de venir a la taula per sopar. Voldria que amb una vegada hi hagués prou”. Aquesta frase serà molt més eficient que “És que mai vens quan et crido per sopar”. En la primera expliquem com ens sentim, quin efecte ens provoca l’actitud i què desitgem. Estem apel·lant a l’empatia, una tàctica més eficient que l’acusació.

7) Comuniquem en positiu i amb ordres directes
Estudis han demostrat que el cervell no processa el “no” immediatament. Quan diem: “No cridis”, el cervell entendrà primer “cridis”, i en una segona fase el “no”, per tant la resposta al “no cridis” és molt més lenta. En canvi, si la formulació és “Parla més fluix”, donem una ordre directa que el cervell processa amb rapidesa.

Les ordres en positiu sempre són més fructíferes i, d’aquesta manera, el “no” només el farem servir quan és realment un “no” rotund, a causa d’un perill imminent, una prohibició o per exigir el respecte d’uns valors importants.

8) No acusem o amenacem, fem-los responsables!
Imagineu-vos que dos germans estan jugant. De cop un comença a plorar. La nostra reacció habitualment és dirigir-nos al que posa cara d’angelet amb un “Què has fet?”. Aquesta pregunta implica directament una acusació, i incita a una defensa: “Jo no he fet res”. En canvi, si passem a un “Què ha passat?”, responsabilitzem a cadascú de la seva part i donem l’oportunitat d’explicar la situació.

El mateix passa amb les amenaces. Sovint tendim a dir coses de l’estil: “Si no reculls la teva habitació, no aniràs al parc”. Aconseguirem molt més amb una reformulació de la frase: “Quan hagis recollit les teves joguines, podrem anar al parc”. D’aquesta manera estem deixant clar que depèn del nen si va al parc o no. La responsabilitat està a les seves mans. A més, establim un ordre de prioritats.

9) Evitem els crits

Si analitzem en quins moments solem cridar als fills, segurament descobrirem que és en moments en que estem cansats, quan ja no tenim més eines per fer front a la situació o perquè ens volem reafirmar davant d’algú. Per tant, els crits parlen de les nostres necessitats com adults, però no aporten una millora substancial a la situació.

10) Cuidem els espais nutritius!
Si nosaltres expliquem el dia a dia als nostres fills, fomentem que ells també ho facin i obrim espais de comunicació. Les paraules són com diamants. Nosaltres triem que siguin bales que disparen i tallen la comunicació o llavors que sembren una bona relació.

Si aprofitem aquest trucs, ajudarem a que els nens es sentin escoltats i recolzats. Fomentarem una comunicació oberta i positiva, creant així un ambient familiar adient pel bon desenvolupament dels nens i joves.

"En castellà: Castellà"